Tortuga de closca tova: material dur a la vista, com una cuirassa romana d’aquelles en què es representen uns abdominals definits. D’aquelles que cobreixen pit i esquena. Material dur, en formació tortuga, en bloc amenaçador. L’artista s’hi apropa i comença a intuir de quin material es tracta, però no n’està del tot segur. Decideix procedir a una exploració de tòrax i, sorprenentment, en recolzar les mans a l’escultura, aquestes s’hi enfonsen lleugerament i pot notar les costelles i alguns òrgans; una estructura interna de cartró s’endevina sota la pell gruixuda de poliuretà d’expansió ràpida. Aquesta proposta escultòrica pretén reflexionar sobre les relacions que s’estableixen entre materials, entre cossos durs i cossos tous, cossos freds i cossos calents, cossos orgànics i cossos no orgànics, forma rígida i forma flexible.

Mikel Adán Tolosa (Caldes de Montbui, 1998) centra la seva obra a fer visibles les relacions materials que sorgeixen durant el fer escultòric, entenent l’escultor com un subjecte capaç d’alterar o definir una forma final que sempre està en canvi constant. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i en Tècniques Escultòriques per l’Escola Massana, ha fet exposicions individuals a la sala d’exposicions La Granja (2025) i a Dilalica (2025), i ha participat en exposicions col·lectives en espais com 200cent (2025), Halfhouse (2024), la Sala d’Art Jove (2024) i FOC (2022). També ha presentat, juntament amb la ballarina i coreògrafa Irene Rojo, la performance Carne y piedra –amb la qual va rebre el Premi Art Jove Creació l’any 2024– a La Caldera i a la School for Contemporany Dance (P.A.R.T.S., Brussel·les). Així mateix, ha participat en la residència artística Celestino Cuevas de Reinosa (Cantàbria) i en el programa d’estudis Jardun Artistikoentzako Institutua (JAI), a les instal·lacions de Tabakalera, Artium i el Museo Oteiza (País Basc).

Totxana és una obra d’art que convida a la reflexió sobre la crisi de l’habitatge a Barcelona. L’escultura, feta amb totxanes de colors, simbolitza la desintegració del teixit social a causa de l’augment desmesurat dels lloguers. 

Mitjançant una experiència participativa, el públic mou les totxanes seguint unes instruccions generades algorítmicament, cosa que simula el desplaçament forçós de residents. Cada moviment contribueix a la dispersió de l’obra: un reflex de com milers de famílies es veuen obligades a trencar els seus vincles socials i abandonar els barris de tota la vida, cosa que té un greu impacte en la seva qualitat de vida.

Nascut a Barcelona el 1987, és un artista generatiu que crea art mitjançant codi. La seva pràctica se centra en la creació d’algoritmes generatius i determinístics que produeixen visuals singulars cada cop que s’executen.

Arquitecte per l’ETSAB (2012), cerca combinar la seva pràctica digital amb escultura feta amb materials típicament utilitzats en la construcció. A més, tant en peces digitals com híbrides, la interacció amb el públic assistent i la participació d’aquest són una constant en la formalització de l’obra.

Com un vell enemic parteix d’una il·lustració de l’artista vinculada a la crisi de la sida que es va publicar el 1993 al diari Nou Barris 9 i d’una fotografia de 1989 sobre la insubmissió al servei militar. Nou caps idèntics, un dels quals en negatiu al centre, condensen la consigna “silenci = mort” i desplacen el del mig: qualsevol cos pot ocupar qualsevol cap. La figura reapareix com a nucli d’una instal·lació gràfica i audiovisual que activa una memòria fragmentada. La proposta reflexiona sobre dues imposicions que van marcar una generació: l’amenaça de la malaltia i el militarisme, mecanismes que regulaven el cos, la sexualitat i la dissidència. Trenta anys després, la peça dona veu a aquella figura plantejant preguntes sobre el lloc que ocupem.

Chuso Ordi és artista visual. Treballa amb el dibuix, l’animació i tècniques de cinema analògic sense càmera, i desenvolupa una pràctica híbrida entre el llenguatge gràfic i el relat simbòlic en què el dibuix funciona com a eina d’indagació. La seva obra parteix sovint d’arxius personals i de memòria política per generar relats visuals sobre la identitat, la comunitat, l’existència i la dissidència. Li interessen la gràfica popular i els mitjans comunitaris com a espais on fer circular imatges que posin en marxa un mecanisme crític.

L’Espai Rampa esdevé territori otaku.

La Tawa ens guiarà per la Caixa Sorpresa en clau onichan 

Veniu-hi fent cosplay i bevent bubble tea 

Entrada lliure i per a tots els públics.

Caixa sorpresa Grup d’Estudi

Diu Grup d’Estudi: “[…] O, per altra banda, pots escollir la caixa sorpresa! Pots assegurar una quantitat limitada d’un recurs o obrir en canal l’oportunitat que es presenta”. I també: “Trens com aquest no passaran mai més. T’asseguro que el que hi ha dins no és poca cosa!”.

Per a aquest col·lectiu, hi ha un patró recurrent. És un desig exponencial d’un esdevenir incommensurable, del vertigen de les possibilitats, d’alguna cosa que eclipsarà aquelles realitats de les quals ja coneixem el principi i endevinem el final. Grup d’Estudi assaja diferents formes d’anticomissariat transformant l’Espai Rampa en una caixa sorpresa, tant en un sentit tangible com metodològic.
 

Grup d’Estudi

Grup d’Estudi és un col·lectiu d’artistes i curadores que es dedica a la investigació i la catalogació dels diversos formats de presentació pública de les produccions artístiques i que defensa la mobilitat radical, en termes d’adscripció al grup, dels seus integrants. Gd’E ha realitzat projectes expositius, curatorials, performatius i de mediació a espais com La Virreina Centre de la Imatge, àngels barcelona, Index Foundation, Fundació Joan Brossa, Santa Mònica, Exibart o la capella de Guarda-si-venes.

INSANIA

Instal·lació interactiva luminicosonora que, per mitjà de la materialització d’un autòmat, renuncia al plaer musical noise, al protagonisme de l’operador, i reinterpreta la imatge fent al·lusió al seu estat errant glitch. Aposta per les coses malmeses, trencades, l’estat mental en què les línies entre la realitat i la imaginació no existeixen i que s’ha anomenat “bogeria”. Un acte màgic, un viatge oníric, una connexió entre la carnalitat mundana i la transcendència de la consciència, l’expansió abrupta de l’espai simbòlic… per ruptura…

La desraó com a fonament últim de la raó.

En entrar-hi, es fa evident la manera com SER/ESTAR modifica els paràmetres de l’EXISTÈNCIA i la CREACIÓ. El participant, amb la introducció de l’error, crea caos i una ruptura de patrons de comunicació entre els mòduls del dispositiu en interacció amb el públic. Així es genera una aberració en l’AV i en les expectatives del participant, cosa que OBRE un nou camp simbòlic d’ordre superior. 

Heidi Valda

Heidi Valda, artista boliviana, creadora d’espais lumínics i interactius dins i fora de la pantalla, ha enfocat la mirada en la multidisciplinarietat com a manera de fer, crear i produir peces artístiques que enriqueixen les maneres tradicionals d’entendre l’art i la tecnologia en simbiosi. La seva exploració recorre diversos àmbits de la cultura digital. Ha exposat en festivals com el Sónar+D, MUTEK.ES o la Poblenou Open Night, entre altres plataformes. Té un màster en animació 3D per la Universitat Pompeu Fabra i un altre en innovació audiovisual i entorns interactius per BAU (Centre Universitari d’Arts i Disseny de Barcelona). Combina les seves habilitats creant híbrids artístics inspirats principalment en la psicodèlica fractal i la distorsió de la realitat.

La Pantalla Mutante

La pantalla mutant emergeix com una amalgama de formes en interdependència sociotècnica erràtica, com a criatures en transformació perpètua que excaven en el cinema tardofranquista, el disloquen, el reescriuen, el reparen, i el converteixen en un aquelarre d’insurgències, de desobediència a les imposicions ontològiques del que compta com a u (o no), el que accedeix a la mirada o el que es contorneja com a cos. El fantaterror de la dècada dels setanta i els vuitanta deixa de ser una galeria bidimensional de monstres i cossos desmembrats per convertir-se en un llenç esquinçat en què allò queer o allò trans*, allò dissident i allò reprimit, hi troben esquerdes per on filtrar-se, vectors per on expandir-se.

Pol Merchan

Pol Merchan és artista, cineasta i comissari de l’Xposed Queer Film Festival de Berlín. Es va graduar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i va completar el màster Art in Context a la Universität der Künste de Berlín. La seva obra ha estat exposada internacionalment en institucions artístiques i festivals de cinema, com el Centre d’Art La Panera, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Videonale, International Film Festival Rotterdam, Hot Docs Canadian International Documentary Festival, Dok Leipzig, Ann Arbor Film Festival i Anthology Film Archives. El seu treball forma part de la col·lecció de la Fundació Leandre Cristòfol i el Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida.

https://vimeo.com/polmerchan

Joana Capella Buendia, Aymara Arreaza R, Natalia Domínguez, Georgia Vardarou

Quan ja no ens escalfa el sol explora l’afectació que tenen les violències constructivistes i processos com la gentrificació en els nostres cossos. Es tracta d’un projecte in situ, un espai de diàleg, una coreografia. La gentrificació és moviment, és desplaçament, és una relació íntima amb un espai que es trenca, amb un territori. Les obres, creades a partir de l’efecte directe d’un canvi urbà, serveixen de disparador d’un procés col·lectiu en què l’exposició esdevé instal·lació, so i ball, i ofereixen així altres possibilitats d’encarar una problemàtica de les nostres ciutats.

Zaida Trallero. La seva pràctica es desenvolupa en diferents àmbits: la curadoria, l’escriptura, la recerca i la gestió cultural. Des del 2017 forma part de l’associació cultural i taller d’artistes trama34 (l’Hospitalet de Llobregat), on porta a terme projectes com Els col·leccionables del kiosk solitari, AF.FAIR. Another fucking fair o Meta Monumental Market. Ha col·laborat amb espais i institucions com Salón (Madrid), el Museu d’Història de l’Hospitalet de Llobregat, Chiquita Room, Trastero 109 (Palma de Mallorca), el Museu de l’Empordà (Figueres), el Goethe Institut (Barcelona), la Fundació Tàpies, Sant Andreu Contemporani, Arts Visuals Can Felipa o La Casa Encendida (Madrid). Ha estat tutora de la Sala d’Art Jove. És cofundadora del projecte editorial en línia Site-Specific Conversation. Escriu en publicacions d’artistes i plataformes culturals.

He decidit marxar.

             Arribo tard sempre

                        i tinc pressa i vaig lent.

                        El meu gran somni és ser humorista.

                                    Fer gràcia i viure de la gràcia.

                                   Però el món de la comèdia no em valora

                                             i estic com un peix fora de test 

                                                        que pixa fora de l’aigua.

                                                        Tinc ganes d’aventura…

                                                                    És hora de complir la meva fantasia

                                                                               i viatjar a la meca de l’entreteniment:

                                                                                                                        New Ywork.

Jaume Clotet (Manresa, 1994) és graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Ha fet les exposicions individuals NeoGroupie (Galeria SiS, 2015), INTEGRAL (La Capella, 2019), Diverrealism (Habitación 34, 2021) i 20vingut (etHALL project space, 2020-2021), que va rebre el premi GAC a la millor mostra d’artista emergent del 2020. Des del 2019 codirigeix, juntament amb Alicia Garrido, l’espectacle Cabaret Internet, amb diverses sessions dutes a terme en sales com El Pumarejo, Sala Vol o Hangar, i amb una edició especial per a Art Nou 2021.