17 de desembre, 19 h 

Cryo es fonamenta en el concepte de criopolítica (Michael Bravo, 2006), que posa l’atenció en com les cadenes globals del fred s’han tornat crucials geopolíticament, econòmicament, biològicament i simbòlicament al segle XXI. La criosfera o coldscape és la xarxa del fred planetari formada pels casquets polars, les neus de les altes muntanyes (el que s’anomena tercer pol) i els sistemes de producció artificial de baixes temperatures (refrigeradors de servidors, contenidors congeladors per al transport de mercaderies, aires condicionats, congeladors de bancs genètics, etc.). Un entramat crioecològic on el gel fon la diferència natural/artificial, vida/mort i urbà/rural en un contínuum entrellaçat.

Cryo posa en relació tres contextos, a primera vista inconnexos, indagant en el contínuum criopolític que els uneix: Farrera, un petit poble de l’alt Pirineu; la Fuliola, un poble de mil habitants de la plana de l’Urgell, i la ciutat de Barcelona. En cadascun d’aquests contextos, treballo al voltant d’una figuració tecnotèrmica, una tecnologia del fred a partir de la qual recorrerem els entramats situats de vida/mort que s’enreden amb el fred.

Aquestes tres àrees configuren un eix de desplaçament fonamental en la composició econòmica, social i ecològica del territori, tant històricament com en l’actualitat. Cryo transita per aquest eix tot interrogant sobre les condicions materials i simbòliques que configuren els ecosistemes del fred en el present, i ho fa a través de metodologies travessades pel gest especulatiu. El projecte es concep com un exercici d’imaginació política que promou la justícia epistèmica en relació amb els relats dels presents climàtics per venir.

Deambula malvident és un recorregut que busca provocar una percepció estranya/da de l’entorn des d’una mirada desenfocada. Un recorregut guiat per un cos que intenta aprofundir en records, anècdotes i llegendes d’un lloc al qual no acabarà de pertànyer mai. Un passeig amb ulleres malvidents que incita un estat inestable, vulnerable, que activa els sentits a flor de pell, com un intent al·lucinatori, somiador, oracular, de reorientar-nos en la crisi circumdant i albirar futurs que afectem al mateix temps que se’ns escapen entre els dits.

Laura Arensburg treballa amb cossos i imatges en moviment per establir llaços íntims amb el seu entorn entre les transicions i les contradiccions de la identitat, la percepció i les jerarquies contemporànies.

És graduada per l’ENERC-INCAA (Argentina) i el PEI-MACBA (Espanya), i actualment cursa el màster Art Gender Nature a l’FHNW (Suïssa).

Ha desenvolupat projectes de creació, recerca i mediació artística al MACBA, CaixaForum, La Capella, el Museo Moderno (Argentina), el Centro Cultural Recoleta (Argentina), Hangar, La Escocesa, Can Felipa Arts Visuals, Dilalica, Usina del Arte (Argentina), BilbaoArte, el Festival de Mar del Plata, LOOP i L’Alternativa.

Bonko en trànsit és la segona fase de Bonko: antropologia sonora, una recerca que explora la tradició ancestral del bonkó o ñánkue, vinculada a la mascarada de la societat Ekpe i arrelada a Guinea Equatorial, Cuba i altres territoris, centrant-se en l’illa de Bioko i adoptant una perspectiva afrofuturista, transfeminista i descolonial. El projecte combina arxiu sonor, treball de camp i col·laboració comunitària per rastrejar les connexions entre ritme, ritual i memòria migrada i establir ponts entre Malabo i Barcelona. A través de tallers, publicacions i accions sonores, la recerca obre espais per a la relectura d’aquest llegat, situant el cos i l’escolta com a eines de resistència i creació col·lectiva. 

Mani Tapes és un DJ, productor i investigador nascut a Guinea Equatorial i establert a Barcelona. Combina música electrònica i ritmes ancestrals africans amb una mirada ecofuturista, i a partir d’aquí crea espais de celebració i resistència des de les dissidències. La seva pràctica integra comunitat, arxiu sonor i performance per teixir memòries migrades i rituals contemporanis. Membre del col·lectiu dissident Don’t Hit a la Negra, impulsa projectes que uneixen cos, festa i recerca crítica. La seva obra se situa entre la cultura club i el pensament descolonial.

Cadències criolles és un assaig poeticoargumentatiu conduït per les funcions de tres famílies de divinitats del vudú haitià: l’amor i l’eroticitat d’Erzulie, la capacitat iniciàtica i la saviesa de Simbi i la picardia i el desdoblament infinit dels bessons Marassa. Aquest dispositiu espiritual ens apropa al camp coreogràfic d’aquesta publicació: el kuduro d’Angola, el coupé décalé de Costa d’Ivori, el dancehall de Jamaica i el pantsula i l’amapiano de Sud-àfrica. La ballarina i investigadora Inés Sybille se situa en la relació amb aquestes tecnopoètiques negres i en produeix la subjectivitat diaspòrica i mnemònica i la consciència existencial.

Les filosofies intrínseques al vudú d’Haití, el kuduro d’Angola i el coupé décalé de Costa d’Ivori empenyen l’artista a existir en un joc de relacions i mutacions. Ella no representa cap dels codis culturals que l’apassionen i aprèn acostant-s’hi amb cura, amb un temps que li permet entendre sense veure-ho o desxifrar-ho mai tot. Aquests vincles de pensament i cos l’ajuden a assumir els misteris transtemporals que també intervenen en la seva memòria i existència diaspòriques.

Barri és un projecte de cocreació poètica en instituts públics, un intent d’obrir l’aula com a territori d’escriptura des de la perifèria del llenguatge. El projecte pren el nom de la pel·lícula homònima (Aranoa, 1998), però també de l’etimologia del mot: barrí, “fora de muralles”. Aquesta és també la naturalesa del poema: una manera de dir que s’escapa del centre. Escriure juntes des del barri és escriure des del fang: allò que no està asfaltat, allò que es pot modelar amb les mans. La proposta neix d’una intuïció doble: que el llenguatge popular, juvenil, marcat per l’origen i el context, és un material poètic legítim, i que la poesia pot ser una forma d’apropiació simbòlica del món. 

German Chocero és poeta, artista visual i docent. Va néixer a Granollers, i ha viscut sempre en un barri dels afores. Quan tenia quinze anys el seu institut públic va organitzar un taller de poesia oral que va orientar els seus interessos. Després de diversos anys lligat al poetry slam, va començar a treballar en diferents projectes educatius que consisteixen a portar la poesia a l’aula. La seva recerca entén la metàfora com a recurs pedagògic per eixamplar definicions i mires, amb un enfocament queer i de classe que interpel·la la seva subjectivitat.

De quina manera els llenguatges escènics es veuen afectats per la transformació accelerada en el consum i la producció d’imatges? En el nou règim escòpic –també ja cognitiu, afectiu i relacional– els cossos i les seves performativitats són el mitjà predilecte d’inscripció i transmissió, igual que en escena. Així doncs, les arts performatives poden aportar eines i estratègies en la crisi actual de la imatge?

La dansa i el teatre no hegemònics han operat com a símptoma o reflex dels malestars de cada època, o com a resposta a aquests. Avui, de manera similar, en les pràctiques escèniques experimentals trobem artistes que problematitzen i expandeixen l’espectre de relació amb les imatges i afirmen mons singulars, diversos i disruptius que desafien els fluxos, les tendències i les temporalitats algorítmiques.

Davant l’homogeneïtat i l’aplanament de llenguatges, que, com les imatges-mercaderies, es consumeixen amb rapidesa i desapareixen, aquesta recerca planteja resistències al presagi que anuncia el títol. Totes les imatges desapareixeran proposa, doncs, identificar, desgranar i posar en valor i circulació les maneres de fer en les arts performatives actuals que impulsen visualitats alternatives, crítiques i persistents des de les quals es puguin conspirar nous horitzons d’acció. 


Artista, comissari i investigador en arts performatives. Ha comissariat el Festival Domingo a La Casa Encendida, el cicle Seqüència a la Fabra i Coats, els programes Desbordaments: una altra història de l’ull a Punto de Vista, El que ens mou a La Caldera i Vivac a La Plaza en Verano (Matadero), residències al Centro Cultural de España a La Paz o les jornades “Elèctriques utopies en la nit porpra” a l’Injuve. Va ser coordinador i codirector artístic del Teatro Pradillo a Madrid. 

La seva producció artística forma part de la col·lecció del CA2M i de l’Archivo de Creadores de Matadero, i s’ha presentat en nombroses institucions nacionals i internacionals. Ha format part del col·lectiu PLAYdramaturgia, i ha estat artista resident a La Caldera, Graner, La Casa Encendida o L’Estruch. 

Ha escrit els programes de mà de Teatros del Canal i Conde Duque, ha publicat en catàlegs com Querer parecer noche (CA2M), i és autor de nombroses crítiques i entrevistes al seu blog, a Teatron.

Imparteix classes i tallers en contextos com el Bar Yola, amb Javi Cruz.

Actualment, codirigeix Teatron i forma part de Fondo, espai dedicat a la recerca en arts performatives, a FOC.

L’assalt dels murris és un còmic que, mitjançant l’humor i un to místic exagerat, aborda qüestions com la desigualtat social i la manca d’oportunitats, les reaccions d’una terra emmetzinada o el pas del temps. Els seus personatges viuen aventures i busquen ajuda en un paisatge fet malbé en què l’humor és més una conseqüència inevitable que no pas una decisió pròpia. Malfactors sense escrúpols, perdedors i vividors coincideixen a les seves vinyetes, i generen reflexions i conflictes, a més de situacions còmiques. No ho diria ningú, però per sobre de tots els contratemps que experimenten hi ha la recerca de la saviesa, quelcom que només alguns d’ells trobaran.

Aldo Urbano viu i treballa a Barcelona. Amb la seva obra construeix enigmes el sentit final dels quals se li escapa –molt especialment– a ell mateix. A través de la pintura, investiga els mecanismes de la percepció a la recerca d’una experiència renovadora, i amb aquesta finalitat crea instal·lacions en què aquest tipus de vivència pugui ser possible. La seva obra també va cap al dibuix i l’escriptura, en els quals adopta formes narratives properes al còmic, amb presència de la ironia i l’humor.

“Les criatures d’aquest lloc canten la cançó d’una llegenda… La seva melodia anuncia l’aparició d’una nova estrella al cel que arribarà juntament amb una nit perpètua. Les criatures entonen aquesta cançó proclamant l’impacte de l’estrella més propera al món amb la nova estrella que ha aparegut… I exhalant els últims versos d’aquesta cançó, l’aparició d’una criatura desconeguda per a tots en aquest lloc…”

Loop4ever és un videojoc narratiu amb elements RPG i rogue-like que explora la repetició com a eina que ens ajuda a crear i definir la nostra identitat i vincles amb els personatges que apareixen a la nostra vida. A través d’una melodia interpretada per les criatures d’aquest món i intervinguda per una nova criatura que ha aparegut en aquest lloc, es configura la identitat del món de Loop4ever i el lloc que hi ocupen les criatures.

Projecte deslocalitzat de Barcelona Producció 2025 
Arxiu Històric del Poblenou

La proposta comença el dissabte 11 d’octubre a les 11 del matí a Ca l’Isidret (Josep Pla, 174) amb una desfilada, una cercavila, una performance expandida pel barri de Provençals de Poblenou amb atotaixodansa i la Txaranga del Melón. Durant una hora, la ruta convida a un passeig pels carrers d’aquest barri encara no del tot “desenvolupat” pel 22@. El recorregut finalitza a l’Arxiu Històric del Poblenou, a la Torre de les Aigües del Besòs, per celebrar la inauguració de l’exposició Els tres Pallars, que sorgeix d’un projecte de ciutat jardí pensat per a una illa del barri. Tot i que aquest no es va portar mai a terme, la seva història ens endinsa en els debats sobre els models de ciutat i els seus efectes més de cent anys més tard. L’exposició compta amb la participació dels veïns i veïnes dels barris de Provençals i el Maresme, el disseny de Paratext, l’edició de Lumbung Press i les obres dels artistes Joan Bennàssar i Blinky Palermo.

Durant molt de temps, la identitat lesbiana va ser gairebé invisible en el món occidentalitzat, “la lesbiana com a identitat es definiria així precisament per l’absència de localització espacial”, fora del camp d’allò visible, como el “punt cec” d’un mirall de retrovisor, “un fantasma” a la ciutat.

Com s’(auto)representa el cos lesbià a l’espai urbà quan finalment abandona la seva condició “fantasmàtica”?

Quines contranarratives del passat recent poden sorgir quan posem de manifest aquestes representacions?

Aquesta investigació parteix de les primeres (auto)representacions de lesbianes visibles a l’espai urbà de Barcelona, entre la Transició i el final dels 90, buscant diàlegs amb aquest passat recent i assajant formes de reparació.

Catarina Botelho

Soc artista visual i investigadora, i m’interessen les relacions entre espais, llocs, arquitectures i els seus usos i experiències que desafien les lògiques productivistes, a l’espai urbà. En els últims anys, he estat desenvolupant projectes i investigant sobre la relació del cos lesbià amb l’espai urbà, a la península ibèrica.

He exposat en llocs com: el Museu de Arte, Arquitetura e Tecnologia, Lisboa (2021); la Fundació Foto Colectania, Barcelona (2020); Sesc Pinheiros, São Paulo (2015); Villa Iris, Fundación Botín, Santander (2014); Elba Benítez en Kvadrat, Madrid (2012); el Centre de Cultura Sa Nostra, Palma de Mallorca (2009); Casa de Serralves – Fundação de Serralves, Porto (2007); La Casa Encendida, Madrid (2005). En els últims anys he rebut beques de la Fundació ”la Caixa” (2018), de la Fundació Gulbenkian (2018), de l’Ajuntament de Barcelona (2021) i de la Generalitat de Catalunya (2022).

Soc llicenciada en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Lisboa; el 2018 vaig fer el Programa d’Estudis Independents (PEI) del MACBA, i el 2022 vaig acabar el MUECA – Màster d’Estudis Culturals i Arts Visuals (perspectives feministes i cuir/queer) de la Universitat Miguel Hernández.