La taca més cega parteix del no-argument i la densitat de la veu pròpia per tal d’establir connexions, a base de temptejos i desplaçaments, en la il·legibilitat que dona forma a la vida quotidiana.
El projecte proposa explorar l’oralitat com a matèria a través de moviments de la forma lingüística que troben presència fixant-se en el que és efímer i en la manipulació del llenguatge a què ens exposem diàriament. Però també busca reconsiderar la sensualitat d’aquests mateixos senyals, i ho fa mostrant i estirant un gest de molta modèstia i de molta intenció pel fet de treballar amb un material que vol imitar.
Una fusta sense prestigi, una temptativa de voler ser.