Requalificació del Cub
Mariona Moncunill
Requalificació del Cub
Del 29 d’octubre al 29 de novembre de 2009
La crítica a les condicions institucionals i materials de l’exposició ha estat, des de finals dels anys seixanta, una línia de treball persistent en l’art contemporani. Les parets de la sala, els sous percebuts pels artistes –si és que els arriben a percebre–, la història del lloc, les condicions ideològiques i, fins i tot, atmosfèriques han estat objecte d’una desconstrucció sistemàtica. Avui dia, aplicar procediments similars als d’aquesta tradició adquireix un significat diferent. Fins i tot l’intent de defugir l’objectualitat s’ha convertit en excusa per produir nous objectes!
L’operació de desmuntatge que Mariona Moncunill aplica al cub que hi ha a l’entrada de La Capella es podria situar en aquestes coordenades. Però la cosa es complica un xic més si pensem que aquesta estructura és alhora el contenidor ofert en el marc d’una convocatòria pública a partir de la qual s’han escollit quatre artistes joves. La sèrie de les seves exposicions queda temporalment interrompuda per la decisió de desmuntar el cub. El contenidor es presenta davant de l’espectador com una suma de materials discrets. I tot plegat ens fa pensar que no hi ha res per veure durant el període que aquesta artista, suposadament, exposa. De manera que les reaccions al treball s’hauran de considerar com un substitut del propi treball.
ENTREVISTA A MARIONA MONCUNILL
A hores d’ara, mentre fem aquesta entrevista, el teu projecte manté una certa indefinició. No està del tot tancat. Tot i que la idea de desmuntar el cub que ha acollit l’exposició prèvia i que ha de contenir els artistes que continuen en el programa de l’Espai Cub sembla formatada en una tradició de crítica institucional, tot i que el procediment està establert, tot i que el contingut de l’obra és l’absència de contingut, encara et planteges algunes tries formals d’última hora. Dubtes que la idea per si sola sigui poc atractiva un cop executada?
Al contrari del que pugui semblar en projectes d’aquest tipus, l’execució de l’obra, és a dir la formalització final, el detall de la producció, és el que dóna la credibilitat a la idea. La crema per excés o la traeix per manca de radicalitat. L’equilibri és essencial, i no per fer la idea atractiva, que ho pot continuar essent malgrat l’execució, sinó per tal que aquesta no perdi convicció i, sobretot, matisos. Amb execucions d’aparença senzilla com aquesta és fàcil emfasitzar matisos als quals no se’ls vol donar protagonisme. Justament, una de les meves preocupacions és defugir el sobredimensionament del paper d’aquesta tradició de crítica institucional a la qual tu et refereixes. La crítica institucional no és un discurs que m’interessi especialment, tot i que pugui ser indissociable d’una acció com la de convertir el propi espai expositiu, que a més a més és un cub blanc, en material de construcció per a una escultura. L’espai expositiu no em preocupa, sinó que em fascina; i no tant pel que fa a la relació amb la institució, que d’altra banda adopta amb facilitat qualsevol transgressió respecte a aquest, sinó amb relació a l’usuari mig (fem veure que existeix, ni que sigui per un moment) o amb relació als artistes mateixos.
Fins a quin punt es podria dir que treballes amb una tradició artística com a material de primer ordre, i no pas amb uns materials concrets o una situació específica?
En bona mesura és així. En tot cas, aquest és el lloc que ocupa, justament, la tradició de la crítica institucional de què parlàvem. Però per damunt d’això, hi ha tota una tradició que apel·la a l’esperit crític i analític de l’usuari, del lector, de l’espectador i de l’artista envers les convencions tant narratives com sacralitzadores en les quals ens trobem inevitablement immersos. Es tracta d’una tradició amb especial força durant els anys seixanta, però que continua vigent en l’actualitat. Hi ha molts artistes que jo diria que encara comparteixen la fascinació per unes normes del joc generadores d’un gran potencial creatiu.
Deixar un cub desmuntat, amb les quatre parets convertides en unitats discretes, pot semblar un comentari iconoclasta: una negació de l’abundància d’imatges. Creus que la teva intervenció es fa ressò d’aquesta preocupació?
No, tot i que m’interessa que desperti aquest dubte. La iconoclàstia només hi és com a referència, com a flirteig, ja que al cap i a la fi estic creant una nova imatge en convertir les parets –que només eren espai i arquitectura– en l’obra exposada. Les estic traslladant a la categoria d’imatge de la mateixa manera que ho feien William Anastasi en fotografiar les parets buides de la galeria o Reinhard Mucha exposant vitrines buides com si fossin escultures.
Tu també opines que el cub blanc ha deixat de ser l’emblema de la neutralitat del lloc d’exposició? Jo diria que cal començar a desconstruir la caixa negra, o fins i tot les formes líquides que caracteritzen les darreres construccions de contenidors artístics.
Tot i que el debat a l’entorn del cub blanc ja ha tingut lloc, encara en cuegen les conseqüències. El cub blanc serveix de paradigma per desconstruir altres contextos expositius. És per això que, justament un espai expositiu que sigui, literalment, un cub blanc –en el cas de l’Espai Cub es tracta d’un cub físic, no metafòric– em sembla un caramel a l’hora de remetre a aquest debat. Però no únicament amb relació a la neutralitat de l’espai expositiu que desmembrava Brian O’Doherty, sinó també amb relació al contenidor de significat entès de forma genèrica, el mitjà, sigui blanc, negre o líquid.
De fet, a la teva pregunta contestaria amb una altra pregunta: per a qui ha deixat de ser un emblema? El problema és que per a una gran majoria el debat mai no ha tingut lloc, i l’espai expositiu, sigui el cub blanc, sigui la caixa negra, Internet o el carrer, continua essent, com a paradigma, útil per apel·lar a molts altres contenidors i generadors de discurs.
Però també hi ha un altre aspecte que queda dissimulat darrera d’aquest cub. Aquest espai tenia un protagonisme especial en les bases de la convocatòria, ja que es deia explícitament que els projectes havien d’estar plantejats per ser-hi exposats a l’interior. Així doncs, podríem parlar també dels concursos i les seves bases, i de la complicitat de la institució a l’hora de profanar-les.
Quan es torni a muntar el cub per fer la propera exposició, desapareixerà també la teva obra? O al contrari, quedarà de forma permanent inscrita en els materials de les parets blanques, independentment d’allò que li passi al cub en el futur, tant si apareix amb les parets muntades com desmuntades?
Aquesta pregunta podria ser un dels possibles subtítols del projecte.
Col·labora
Patrocina
*Imatge 1 i vídeo per cortesia de l'artista
*Imatge 2: foto de Pep Herrero