L’exposició Joc d’infants de Lola Lasurt parteix de la retrospectiva Miró. Barcelona 1968-69, la primera mostra d’art contemporani presentada a La Capella. A través d’una nova sèrie de pintures, fotografies, vídeos i ceràmiques, Lasurt aborda l’agitació sociopolítica de finals de la dècada de 1960 tot apropiant-se d’imatges relacionades amb la infantesa publicades a la premsa nacional durant els tres mesos de l’estat d’excepció que es va declarar pocs dies després que acabés l’exposició de Miró. Lasurt relaciona així dues formes de transició: un període d’excepció tant des del punt de vista del desenvolupament polític com personal. El títol remet a l’obra dels Ballets russes de Monte-Carlo Jeux d’enfants, composta per Boris Kochno, amb decorat i vestuari de Miró, i inaugurada al Liceu l’any 1933.

Nada te turbe. Todo se pasa. Martin Llavaneras concep l’arquitectura de La Capella com una escultura feta de terrossets de sorra. Aquesta ressonància, la marea consumint un castell, és l’àncora de Turba Turbo, un projecte que explora la circulació de la sorra com a matèria desfigurada, latent i potencialment gòtica.

Enllaç:

www.martinllavaneras.com

Col·labora:

* Inauguració: dimarts 10 de març, a les 19 h

Faula rodona es va posar en marxa ara fa quatre anys, quan Pere Llobera es va trobar davant del quadre El somni de Titània, de Richard Dadd. La genuïna follia del seu autor, que va pintar la totalitat dels seus quadres internat en un psiquiàtric, posava sobre la taula no un aforisme sinó tot el pes d’un axioma que no és sinó: “no hi ha art sense conflicte”. L’atonia del món actual i el fet que, com advertia Imre Kertész, “vivim en un món metafísicament abandonat”, interpel·len l’artista a generar aquesta invocació del conflicte i la meravella dins la capella de la Santa Creu.

Mishima, davant d’uns estudiants que li eren hostils, va anar a parlar-los a la universitat. Algú d’entre la jovenalla va cridar: “Mishima! Sigues sensat!”. I ell va respondre: “Com vols que sigui sensat si he vingut avui aquí?”. Aquest seria l’esperit de l’exposició: mantenir contra tota lògica i prudència els plats xinesos fent voltes sobre els seus pals i acabar de cosir la teranyina enganxifosa d’aquest projecte a la qual ha anat adherint-se tant allò que l’artista buscava com allò que s’hi ha estavellat per accident.

Caterina Almirall proposa concebre el museu com a espai de negociació entre la vida i la mort, i ho fa tot partint de les teories que els filòsofs russos anomenats cosmistes van desplegar al final del segle XIX i del seu projecte utòpic d’una humanitat immortal que, gràcies a la tecnologia, podria fins i tot ressuscitar tots els ancestres. Per solucionar la sobrepoblació que implicaria la resurrecció de tots els avantpassats, la cursa espacial els facilitaria la tecnologia per conquerir el cosmos i enviar els ressuscitats a altres planetes que esdevindrien, així, museus. Segons Fedorov, un dels principals teòrics del cosmisme, el museu seria l’única tecnologia disponible que exerciria una afectació cap al passat i cap al futur en termes no progressius, “una tecnologia per fer que les coses perdurin, esdevinguin immortals”. El museu, tal com l’entén Fedorov, funciona com un mecanisme per guanyar al temps. Aquestes idees apunten a la radicalitat d’un temps sempre present, en el qual no hi ha lloc per a la imitació, la còpia, la reproducció ni la regeneració, i assenyalen el valor únic de tot allò que es guarda al museu. La disjuntiva entre vida i mort, entre preservar i viure, entre guardar i perdre, i la negociació entre passat, present i futur, és el nus que articula aquest projecte. Així, la pràctica artística plateja una possible voluntat de permanència, un diàleg entre temporalitats, o, per dir-ho altrament, una manera de “parlar amb els morts”.

Exposició: Samuel Beckett, Mariana Castillo Deball, Carlos Fernández-Pello, Lara Fluxà, Marc Larré, Daniel Moreno Roldán, Jorge Satorre, amb la col·laboració del Museu d’Arqueologia de Barcelona.

Performance: Ariadna Guiteras, Theoria (Beatriz Regueira, María González i Dasha Lavrennikov).

Activitats: Ariella Azoulay, María Iñigo Clavo, Roc Herms, Patricio Guzmán, Alain Resnais i Chris Marker, Anton Vidokle.

Publicació: Lúa Coderch, Catalina Lozano, Anton Vidokle.

Com a no creient, el record és per a Nieves Correa l’única cosa que perdura, i és en la seva pràctica artística que s’“encarna” aquest record per convertir el cos en vehicle de memòria. D’aquesta manera, la performance no és un acte mental, sinó un acte físic en el qual el cos emprèn un procés i se sotmet a un esforç i a un treball: la tensió de complir aquest treball i recordar des del cos. La performance transita, així, des de l’estètica cap a l’ètica com a “acte d’història” i reparació del passat. Els bombardeigs aeris de Barcelona els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 efectuats per l’Aviació Legionària italiana des de les seves bases a Mallorca van ser probablement els més terribles de la història de la ciutat, i van causar entre 880 i 1.300 morts i entre 1.500 i 2.000 ferits en la població civil. Les xifres oficials de la Generalitat de Catalunya publicades el dia 26 de març van assenyalar 875 morts (d’entre els quals, 118 nens), però els dies següents se’n van registrar 49 persones més, és a dir, un total de 924 víctimes mortals. […]. Es considera un dels primers bombardeigs de saturació de la història i el segon que va causar més morts en la guerra espanyola en una sola incursió després del de Guernica.

Aquest projecte planteja explorar les interferències entre realitat i ficció a l’hora de construir col·lectivament l’imaginari de la revolució, convidant a la reflexió sobre l’ús d’una sèrie de símbols, gestos o emblemes que tenen l’origen en la cultura popular de ficció (especialment en l’àmbit cinematogràfic o literari) i que haurien estat adoptats per moviments socials contemporanis com a insígnies de les seves lluites. Així mateix, vol ser un espai per especular entorn dels recursos narratius (els rols dels personatges i la seva relació amb el poder, els gestos, el discurs, el patró de repetició, etc.) que fan servir les produccions de l’àmbit dels mass media a l’hora de mirar de representar la “naturalesa de la revolució”, parant també atenció a les formes en què els béns de consum mercantilitzen i banalitzen, a través d’estratègies com el marxandatge, aquest primer reconeixement de la potencialitat d’allò simbòlic. Així, doncs, aquesta proposta genera les condicions per parlar de les relacions entre realitat i ficció a l’hora d’encarnar la representació de la revolució; a més, juga a imaginar les virtuts i els problemes de fer ús d’aquest tipus de referents en l’avanç cap al canvi real.

Sobre la revolució és un projecte de Laura Torres amb la col·laboració de Sergi Àlvarez Riosalido i Guillem Pérez Sánchez.

L’any 1800, Friedrich Hölderlin escriu el vers “ara les paraules brollaran com flors”, i gairebé dos cents anys després, la Jennifer contempla sense escrúpols un paisatge de Bora Bora. Tots dos exposen una opció particular –i alhora extrema– vers la relació entre l’home i el món. Mentre el primer desitja que el llenguatge abandoni la seva condició de medi perquè esdevingui natura, la segona està tan immersa en la imatge que té davant que, inconscientment, n’esdevé part. Ara les imatges brotaran com flors o Jennifer in paradise és una acció en viu que proposa una revisió de l’experiència esgotada i limitada de contemplar un paisatge. La posta de sol s’entén com un dels fenòmens naturals més simbolitzats de la cultura occidental, aquesta última encarregada al llarg dels anys de determinar-ne els efectes en qui la contempla. Entre la incomoditat de Hölderlin i la immersió de Jennifer, el gest polític de Cicuta és preguntar-se si encara avui és possible tenir experiències més enllà de la seva estatització.

Fins fa poc el pla de Barcelona estava travessat per moltes vies d’aigua que desaiguaven de la serra de Collserola fins al mar o al riu Besòs. Torrents, rieres i rambles tenien una forta presència en la formació del relleu del paisatge i proporcionaven diversos usos territorials. La transformació de la ciutat al llarg del segle xx va anar canalitzant i segellant la seva presència visible, i ara només en queden rastres en el nomenclàtor, en el qual perviuen noms de torrents i rieres en tots els barris. Serps d’aigua vol rellegir la ciutat de Barcelona sota un règim de relacions en què les condicions naturals preexistents lligades a la circulació de l’aigua esdevenen activadores de nivells de significació, de construcció cultural i social del que es produeix en una superfície aparentment neutra i homogènia. Llocs determinats que generen emplaçaments d’una lògica de significat que va més enllà del que en ells s’hi endevina. Talment complint una condició que no es pot defugir, activant una presència dictada per causes anteriors i que podem reconèixer fàcilment. Aquests emplaçaments han estat designats per encreuament de carrers importants, per places de confluència ciutadana, per fites urbanes que els assenyalen. Però també perquè s’hi situen fets importants, institucions rellevants, nuclis de convocatòria inqüestionables.

http://sitesize.net/