Agustín Ortiz Herrera centra la seva investigació en la pràctica taxonòmica del sistema de classificació d’espècies naturals desenvolupada en el context de la il·lustració europea per Carl Linnaeus (Suècia, 1707-1778). L’artista es focalitza en diferents exercicis de documentació sobre taxonomia en centres d’estudi especialitzats en Linnaeus, com els d’Uppsala i Londres, on hi ha més de 55.000 exemplars de plantes, animals i minerals enviats pels seus deixebles des dels confins del món. Ortiz proposa així expandir la investigació a Catalunya amb la intenció de crear sinergies i enllaçar amb autores que han desenvolupat discursos entorn del posthumanisme, la teoria queer/feminista i el moviment decolonial, com Lynn Margulis, Donna Haraway, Ariella Azoulay i Rossi Braidotti. L’estructura de la seva proposta es desplega en diversos àmbits com el qüestionament dels objectius de la classificació sistemàtica del coneixement, la reflexió sobre l’impacte dels mètodes científics occidentals en la textura social i el seu grau d’imposició i dominació cultural, la indagació sobre la relació íntima entre la taxonomia i l’expansió colonialista de les civilitzacions occidentals, el rastreig sobre l’esdevenir del coneixement local desplaçat i, finalment, la cerca d’una visió queer/feminista sobre aquesta matèria.

Per al context d’INDEX Agustín presenta una de les línies d'investigació en procés. Es tracta d'un treball artístic que se centra en la construcció d'una ficció especulativa basada en el concepte d'un Gabinet de Curiositats futur. Inspirat en l’inici de les ciències naturals (renaixement) en el qual el món màgic es resisteix a desaparèixer, l'artista ens trasllada a un temps paral·lel o futur (intencionadament ambigu) en el qual la humanitat, ja oblidada, és analitzada i recreada per uns éssers àvids de coneixement. Aquesta entitat intenta ampliar, experimentar i reconstruir la fragmentada memòria que conserva sobre la cultura humana i el seu entorn. Els límits entre l'artificial i el natural estan difuminats. Quan estudien l’antropocè, les disciplines com la biologia, l'antropologia i l'arqueologia s'entrecreuen i de vegades es juxtaposen.

L’any 1974, l’artista i intel·lectual argentí Oscar Masotta (1930-1979) s’exilia a Europa. Instal·lat primer a Londres i després a Barcelona, organitza grups d’estudi de la psicoanàlisi lacaniana, com havia fet a Buenos Aires. A Barcelona, Masotta hi imparteix els primers seminaris a l’estudi de l’artista Josep Guinovart. En aquests seminaris hi participen artistes com Pepe Espaliú, o intel·lectuals com Alberto Cardín, per esmentar tan sols alguns exemples, que fan palesa la importància de la seva figura en el panorama cultural de la Barcelona postfranquista. Aquest projecte s’emmarca en una aventura personal i professional de Cloe Masotta. L’agost del 2016 va viatjar a l’Argentina amb el cineasta Andrés Duque per fer una sèrie d’entrevistes amb motiu de l’exposició comissariada per Ana Longoni Oscar Masotta, la teoría como acción. Després de disset anys sense trepitjar Buenos Aires, Cloe Masotta va anar a la casa on el seu pare havia passat la infància. Allà va trobar un calaix ple de cartes escrites pel seu pare adreçades a la seva mare (la seva àvia), ja des de l’exili. La publicació Haurem de trobar un lloc on trobar-nos vol resseguir la trajectòria intel·lectual d’Oscar Masotta, i la seva vida a Europa, a través d’aquestes cartes i de les petjades que ha deixat en els llibres que llegia mentre les escrivia.

El projecte s’origina en el moment en què Consol Llupià coneix la història d’un cetaci de 19 metres que apareix avarat i mort a la platja del Prat de Llobregat, prop de l’aeroport de Barcelona, el 12 de maig del 1983. Aquest fet historicosocial resta a l’imaginari col·lectiu pratenc i barceloní, i l’esquelet acaba exposant-se al Zoo de Barcelona fins a la primavera del 2018. Llupià ha anat treballant sobre el cas amb l’objectiu de retornar l’esquelet de la balena al mar Mediterrani coincidint amb el 37è aniversari de la troballa (i de l’artista) el proper mes de maig del 2020. Mitjançant un acte públic que evidenciï les múltiples relacions que s’han establert en l’execució d’aquest projecte de llarg recorregut, Llupià proposa teixir diàleg entre diverses institucions, entitats i comunitats d’àmbits mediambientals, científics, energètics, jurídics, socials, esportius, humanístics i artístics, reactivant una nova fórmula de relació amb la natura i una nova cosmovisió per conservar-la.

https://consolllupia.tumblr.com/

PROGRAMES DE RÀDIO

Consol Llupià explica, per capítols, el llarg procés de la Balena del Prat fins al present. Cada inici de mes, abans de penjar el material en línia, l’artista portarà físicament el nou programa a l’Espai Índex. Si ets per aquí, potser te la trobes.

#1 programa:

Fa cosa de dos anys, va arribar a la meva vida la notícia d'un varament d'una Balena de 19 metres a la platja de El Prat. L'any que jo vaig néixer. Busca al Google "Ballena 1983". Les Rorqual Comú migren pel nostre litoral de març a juny. Era la propietària de l'esquelet que hi havia instal·lat a l'entrada del Zoo de Bcn. Aquest tipus de Balena no les pots sentir quan parlen per què VIBREN. Li vàrem preguntar amb les nostres vibracions si volia tornar a casa seva.

#1 programa. Clic aquí

#2 programa:

La Balena del Prat a El Prat va ser convidada a formar part de la Conferència Mundial sobre Mamífers Marins, celebrada el 7-9 de desembre del 2019 a Barcelona amb el títol: “L’art com a eina de comunicació, La Balena del Prat al Prat. Art, ciència i altres idiomes per revisar com és la conservació”. Gràcies a Luigi Bundone Archipelagos - ambiente e sviluppo, Italia i Volker Smit de www.m-e-e-r.org

Aquesta és la meva contribució a la conferència.

#2 programa. Clic aquí

#3 programa

Per poder conèixer l'espai natural on La Balena del Prat va arribar, vaig fer una investigació de camp amb el meu cos.

Vaig recórrer el perímetre a peu a diferents hores del dia i la nit, vaig aprendre a fer anar el Patí Català al Club Marítim Prat,i allà mateix, davant del Chiringuito El Calamar es troba una Fundació i del maig a l'agost 2018 hi vaig estar de voluntària.

Durant aquest temps vaig descobrir: quina relació tinc jo com animal humana amb la mar i quina relació i vincles tinc amb altres animals no humans que cohabitem l'espai.

He deixat de menjar carn, estic amb el procés del Residu 0 i he retirat tot el meu vestuari de pell del meu armari i sabater.

#3 programa. Clic aquí

El març del 2019 s’anunciava que tota la música emmagatzemada a la xarxa social Myspace des d’abans del 2015 havia estat eliminada de manera permanent per culpa d’una suposada negligència professional. Uns 50 milions de cançons, produïdes per uns 14 milions d’artistes, havien desaparegut per sempre. The Internet Archive –una llibreria dedicada a preservar arxius digitals– va aconseguir recuperar 450.000 de les cançons perdudes i les va recopilar en un gran arxiu amb el nom de Myspace Dragon Hoard.

Myspace Dragon Hoard (Lost WorldWW Music) és un àlbum del gènere world music (músiques del món) els temes del qual estan compostos per samples (fragments) de cançons de Myspace recuperades. L’àlbum es llançarà en format digital, amb la intenció d'allotjar-lo en el primer servidor web de la història: el CERN httpd (instal·lat en un antic ordinador NeXT conservat al CERN de Meyrin, a Suïssa). Entenent el servidor web com una mena de monument, el projecte proposa pensar la producció i la distribució musical a Internet des d’allò material, per reflexionar sobre formes alternatives i descentralitzades de preservació i conservació del patrimoni cultural digital.

www.lostwwwmusic.net

Partint dels pressupòsits heretats del pensament simbòlic, que es basa en les analogies arquetípiques entre conjunts serials, aquesta investigació proposa un seguit d’experiments que porten al límit el potencial d’aquestes analogies a l’hora de connectar diferents plans de realitat. Hi ha dos plans concrets que representen els punts de fuga més extrems dins el recorregut de recerca que Marc O’Callaghan ha transitat durant els anys previs a aquest projecte. D’una banda, i com a conseqüència de l’interès per l’estudi comparatiu de les religions, el simbolisme catòlic i, en concret, el del culte als sants; de l’altra, derivada de l’exploració de la materialitat i la funcionalitat del so, la música màkina. Ambdós mons representen dos tipus de folklore que pertanyen a paradigmes allunyats entre si. A través del simbolisme musical suggerit per diversos estudis i corrents, es duran a terme exercicis que tantegin i forcin relacions insospitades entre tots dos. Tenint present que són fenòmens amb un arrelament característic en el context local, l’artista ha escollit el casc antic de Barcelona com a territori en què cartografiar el folklore catòlic, a partir del qual buscarà implicacions simbòliques que puguin oferir una lectura musical.

http://marcocallaghan.com/csfcmmcab és el lloc web que serveix de guia per al projecte de Marc O'Callaghan. Dissenyat pel propi autor amb l'enfoc minimalista i enciclopèdic característic de la seva manera de pensar, funciona com un arxiu-receptacle ple de caselles buides que es van omplint a mesura que el projecte es desenvolupa.

Les formes de treballar, crear i compartir han canviat amb la irrupció de les noves tecnologies i amb un sistema capitalista dedicat a la circulació del coneixement i als codis de consum, més que no pas als mateixos mitjans de producció. En l’actualitat, joves de moltes parts del món treballen en projectes culturals de curta durada, sense contractes o en condicions irregulars, alguns cops com a aficionats, d’altres com a professionals, sense arribar a estructurar carreres. Uns s’han dedicat a desenvolupar les seves capacitats creatives, sense cap remuneració, a través dels canals d’oci i connexió que ofereixen noves plataformes. És el cas dels videojugadors que es dediquen a dissenyar mods (abreviació en anglès de modificacions en 3D) d’automòbils i paisatges urbans transformant els jocs per complet. El projecte Sindicat Virtual de Mods és una associació virtual, és a dir, inexistent, que es dedica en primer lloc a recopilar, ordenar i classificar les imatges i els imaginaris d’aquesta comunitat d’individus a partir de les seves rèpliques mod, en particular del transport públic i les cartografies urbanes; i, en segon lloc, a generar espais virtuals de discussió amb els jugadors, convidant experts acadèmics a confrontar en l’aspecte pràctic les seves teories sobre la crisi del treball.

Des d’un aïllament hiperconnectat, els videojugadors es dediquen a rescatar momentàniament una visualitat sense història condemnada a desaparèixer o, en el millor dels casos, a restar només a l’espai virtual del videojoc, qüestionant l’individualisme al qual la xarxa empeny el consumidor.

Una εξέδρα (exedra) és un banc de pedra semicircular situat al fons de l’absis de les capelles cristianes. Un dispositiu arquitectònic que facilitava el contacte i la conversa entre els diferents interlocutors. Aquesta idea d’espai de trobada, reflexió i conversa a l’espai d’una capella és la metàfora perfecta del que l’artista i educador Jordi Ferreiro vol aconseguir amb el projecte de mediació per a Barcelona Producció 2019: convertir aquest espai en un nexe amb la ciutadania del Raval, a través de projectes que puguin establir enllaços profunds i de llarga durada. Aquesta funció integradora i de mediació social ja pertany històricament a l’edifici de La Capella de l’antic Hospital de la Santa Creu. Aquest equipament sanitari va ser un recinte pioner a Europa, ja que combinava els sis hospitals de la zona per donar un servei eficaç, modern i molt necessari a la ciutat de Barcelona, i la seva capella era l’espai on tenia lloc la interacció social i el suport entre els diferents usuaris i habitants de la ciutat. Exedra s’acosta a l’art com una eina de pensament divergent, crític i subjectiu envers el pensament lògic o únic, i per això esdevé fonamental per apoderar la ciutadania de Barcelona. Exedra es proposa treballar cada exposició amb els artistes i agents de La Capella amb qualitat d’iguals, entenent l’art i la mediació com un espai per aprendre plegats.