Recollim aquí el resultat de la tercera edició del projecte Generaciones de l'Obra Social de Caja Madrid. Generación 2002, Premios y Becas de Arte Caja Madrid confirma la tendència al mestissatge de mitjans i, per tant, la dificultat que comporta mantenir-ne la divisió en disciplines. De la mateixa manera, s'erigeix en índex de l'expansió i l'actualitat de mitjans com ara el vídeo, la performance, la fotografia i la instal·lació, amb els quals es plantegen els discursos més complexos i interessants, i de l'estancament de disciplines com l'escultura i, fins i tot, la pintura, les quals, tret d'algunes excepcions, no sembla que passin pels millors moments. El gravat, per la seva banda, també tendeix al mestissatge de mitjans i, doncs, a eixamplar i esvair cada vegada més les seves fronteres.
En la disciplina de pintura trobem la diversitat d'estils que la caracteritzen -expressionista, geomètric, figuratiu, abstracte, etc.-, i que s'han repetit al llarg del segle XX, i també una tendència a mirar cap a l'exterior i alimentar-se de referents externs com el vídeo, la publicitat, el còmic, l'ordinador, el suport fotogràfic o els fragments digitalitzats. A les preocupacions clàssiques, com ara la plasmació de la llum, de la bellesa, del silenci, o la pintura com a via de coneixement i eina del pensament, s'hi afegeixen reflexions al voltant de la penetració del llenguatge publicitari en totes les esferes de la vida pública i privada; de la recerca d'una antropologia del sentiment reflectida en els rostres expressionistes, gairebé fotogràfics, del guanyador del primer premi, Santiago Ydáñez; de la posada en qüestió dels codis establerts en un intent de crear confusió per arribar a la reflexió; del caràcter terapèutic de l'activitat artística o de la pintura com a necessitat fisiològica; i del caràcter de mercaderia de l'obra d'art.
Moltes d'aquestes reflexions també es plantegen pel que fa a l'escultura, i se n'hi afegeixen altres sobre el caràcter manipulable o canviable de l'obra, en la configuració final de la qual no solament participa l'artista, sinó també el comissari, el muntador, l'observador. Així, el guanyador del primer premi d'aquesta disciplina, José Luis Vicario, posa l'èmfasi en el caràcter col·lectiu i d'obra oberta de la seva peça, concebuda perquè es pugui manipular i oferir formes diferents. En aquesta direcció de convertir els espectadors en creadors no solament de formes, sinó també del sentit de les obres, apunten precisament les obres que es qüestionen la funció de l'art, l'art que remet al món de l'art en una discussió contínua sobre la seva funció, sobre la seva definició. En altres peces, l'essencial és oblidar els valors dictats sobre el que és útil, inútil, real o imaginari dels objectes per obrir-se, a partir d'aquí, a tot un món de possibilitats; o potenciar la participació del sentit tàctil tot convidant l'espectador a tocar, agafar, acaronar, palpar... els objectes, o tot suscitant en ell el desig de fer-ho. Altres treballs remarquen el perill de l'homogeneïtzació de les cultures i de les societats, que pot originar una davallada de la pluriculturalitat; i altres, un intent de representació de la figura per mitjà de peces fragmentades i cosides, les quals generen formes que podrien pertànyer perfectament a l'espai del que és indefinit.
La riquesa de discursos que fa temps que s'observen en l'àmbit de la fotografia, a partir de la superació del caràcter de document d'aquest art, es pot trobar en les obres dels artistes seleccionats en aquesta disciplina. La fotografia es presenta com un mitjà per explorar les pautes de comportament de l'ésser humà, els seus conflictes i la manera com es relaciona amb ell mateix i amb els altres; com un àmbit de reflexió sobre la ciutat i el seu entorn, sobre el medi ambient, sobre les transformacions i les manipulacions del paisatge per factors humans; com un lloc de replantejament de conceptes com ara realitat i ficció.
Així mateix, la fotografia es concep com un mirall en el qual ens reflectim, a manera d'indagació o recerca de la identitat personal o d'un lloc determinat. La fotografia, com el mirall, ens mostra les empremtes que el pas del temps ens deixa en el rostre, els canvis que el cos experimenta a causa d'unes agressions determinades i que evidencien com és de fràgil i de vulnerable. La fotografia, també, com demostra l'obra guanyadora del primer premi d'aquesta disciplina, El final del segle XX, de Patric Tato Wittig, esdevé metàfora i testimoni dels canvis que hi ha hagut en la història del segle XX: la decadència del millor estudi fotogràfic -al seu dia- de Kaliningrad i el fet de substituir-lo per un fotoràpid digital són paral·lels a la decadència d'aquesta ciutat en passar del sistema comunista a l'economia de mercat i, per extensió, a una altra manera de pensar.
En la disciplina del gravat trobem obres a mig camí entre la instal·lació i l'objecte, ja que la integració de les diferents manifestacions artístiques i el mestissatge de mitjans -serigrafia, litografia, motlles escultòrics de silicona, fotografia, etc.- originen una textura i una aparença allunyades dels elements d'origen, que s'accentuen gràcies a les tècniques d'impressió, l'ordinador, la pintura plàstica, etc. El gravat també el fan servir els artistes per plantejar una reflexió i una discussió sobre el gènere i la pluralitat d'identitats del jo; o sobre la necessitat d'avançar per llocs desconeguts, d'intentar oblidar els elements de referència per poder trobar nous mons, noves possibilitats; o sobre la necessitat de construir la nostra idea de naturalesa per bastir la nostra idea de món a l'era de la manipulació i la reproducció tècnica.
Potser la varietat de mitjans que s'utilitzen en la disciplina de noves tendències és la raó que explica la riquesa i la complexitat de discursos i plantejaments que s'hi generen. Els aspectes relacionats més directament amb els problemes de la contemporaneïtat i l'originalitat de les propostes troben un espai obert en aquesta disciplina. La videoprojecció del guanyador del primer premi de noves tendències, Joan Morey, >bd< bipolar disorder, s'allunya de la linealitat del suport clàssic del vídeo i lliga seqüències de vídeo i de fotografia en moviment, disposades sense cap mena d'ordre ni sentit. Narra una acció, un gest, un moviment i, com en obres anteriors, representa personatges que simbolitzen el buit, la sobredosi, enfonsats en un tedi existencial aparent. En aquesta mateixa línia, i en un intent de pervertir la narració original de l'estructura cinematogràfica, Vicente Blanco posa un èmfasi especial en els detalls i intenta construir una narració a partir d'aquests detalls.
L'interès per aprofundir i delimitar els conceptes de ficció i document; les fronteres entre el món real i el virtual; l'anàlisi de les relacions entre diferents exercicis de poder; la invasió de la intimitat o la falta absoluta de privadesa en el món contemporani; l'atenció a les zones limítrofes entre diverses àrees disciplinàries i la reivindicació d'un espai conceptual i econòmic en què sigui possible un altre tipus de relació entre l'artista, la institució, el públic i les galeries; i la divisió de la vida entre treball i oci són altres aspectes que es desenvolupen en els projectes seleccionats.
Dins dels corrents internacionals més actuals destaca el treball de Santiago Cirugeda i la seva preocupació per l'ordenament de les ciutats. En els seus projectes reivindica la capacitat dels individus i els grups humans per actuar i decidir sobre l'ús i la manera d'incidir en l'espai de la ciutat, i convida a planejar accions i estratègies de resistència davant la política urbana de les ciutats. El projecte de Javier Viver EspHeM, una empresa de serveis que intenta oferir a l'usuari un nou concepte d'habitació, i el de Schema, un grup d'artistes i teòrics interessats en problemes d'identitat i en l'ús dels signes que ens defineixen com a referents públics, enllaçarien amb aquest corrent.
El conjunt d'obres de les diferents disciplines -pintura, escultura, fotografia, gravat i noves tendències- seleccionades en aquesta convocatòria aprofundeixen la idea de l'atomització i del caràcter expansiu de l'art contemporani.
Oliva María Rubio
Patrocinadors:
Caja Madrid Obra Social, El País, Rne4 Col·labora: FujiFilm
Dintre de Primavera Fotogràfica 2002
