Sota la carpa
Sota la carpa
Sota la carpa

Blanca Palacios, Montesquiu 94 / Barcelona 95

Sota la carpa

Xavier Arenós. Sense títol, 1994

Sota la carpa

Akané, Heaven in my place, 1994

Sota la carpa

Domènec, El rostre aliè, 1994

Sota la carpa

Mario de Ayguavives, Cajas, 1995

Sota la carpa

Francesc Ruiz, I ni des de, 1995

Sota la carpa

Jesús Palomino, Instal·lació a l'antiga estació de Renfe, San Jerónimo, 1995

Sota la carpa

Jaume Parera, Sense Títol, 1994

Sota la carpa

Diana Rovira, Maternitat

Sota la carpa

Akané, Heaven in my place, 1994

Sota la carpa
Sota la carpa

Pedro Cabrita Reis, Taller, 1995

Sota la carpa
Sota la carpa

Mario de Ayguavives, Cajas, 1995

Exposició col·lectiva

Sota la carpa

Del 6 de juliol de 1995 al 30 de juliol de 1995. QUAM

Dins el programa de tallers per a artistes joves de la QUAM’94 (Montesquiu, del 2 al 17 de juliol), es va organitzar un taller dirigit per l’escultor Pedro Cabrita Reis (Lisboa, 1956). La tria del director responia al nostre interès per convidar un artista d’un altre àmbit geogràfica i cultural, com en anteriors ocasions s’havia fet amb el pintor alemany Albert Oehlen o la fotògrafa anglesa Hannah Collins.

Tot i que l’obra de Cabrita Reis és molt coneguda -sobretot per la difusió que ha aconseguit en participar a grans exposicions internacionals, com ara Metropolis al Martin Gropius Bau de Berlín (1991), la Documenta IX de Hassel (1992), Los últimos días a les Salas del Arenal durant l’Expo’92 de Sevilla, o les individuals a la Galería Juana de Aizpuru de Madrid- no s’han produït gaires ocasions per veure-la en directe, sobretot a Barcelona. En les seves instal·lacions -sempre realitzades amb materials senzills, com escaiola, fusta o tela- realitat i artificialitat, complexitat i simplicitat es mantenen en equilibri. Interior i exterior defineixen situacions arquitectòniques: espais per a l’experiència, espais associacionals definits, sovint, pel mateix títol de l’obra (La casa del silencio blanco, Río, H. Suite...). En els darrers anys ha centrat el seu treball en el camp de la construcció de dispositius o instal·lacions preocupades per una idea d’inhabitabilitat del món contemporani.

La proposta de taller de P. Cabrita Reis va presentar a Montesquiu partia d’un respecte absolut vers el treball de cada participant. El director va renunciar a imposar cap mena de programa que determinés estèticament els resultats i va preferir actuar com a catalitzador d’energies, com un mirall que retornés les potencialitats de cada artista.

Durant els primers dies cada membre del taller va explicar la seva trajectòria i va defensar la seva producció més recent. Seguidament es tractava de dissenyar un projecte d’intervenció sobre -o a partir- dels espais de Montesquiu. Un cop discutit entre tots i, especialment, amb el director de taller, calia formalitzar-lo. Cabrita Reis, doncs, es limità a acompanyar cada autor durant el procés d’elaboració de l’obra per tal de posar en evidència i fomentar les potencialitats de cadascú i netejar els llenguatges d’aspectes superflus o innecessaris. Cabrita va saber treure allò de més positiu de cada opció creativa, va estimular la pràctica de l’autocrítica i l’autoexigència de rigor en cada fase del treball.

Durant la fase de producció es va produir un altre aspecte molt interessant. Un cop discutits i aprovats els projectes es va muntar un sistema de treball que assegurava la utilització òptima dels recursos i el temps: es van crear grups de treball per a cada obra sota la direcció de l’autor i amb l’assistència de la resta de col·legues. Aquesta dinàmica va permetre la intervenció col·lectiva en l’elaboració i va provocar un debat específic sobre cadascuna de les obres.

El resultat va ser un conjunt d’instal·lacions molt ben interrelacionades amb el lloc que ocupaven. En alguns casos el mateix espai constituïa part de l’obra. Un conjunt que reflecteix l’estat de la qüestió en l’art emergent i alguns dels seus punts de debat: la paradoxa entre realitat i representació (Arenós, Parera), la crítica als gèneres, a la mateixa història recent de l’art contemporani i els seus sistemes de presentació (Rovira, Ayguavives, Domènec), l’exploració de noves possibilitats per a la pintura (Palomino, Ruiz), les referències a la pròpia experiència o als conflictes personals (Akané, Palacios), etc.

Les obres es pogueren visitar durant les jornades de portes obertes, al final de la QUAM. En el transcurs dels apassionats debats d’aquells últims dies va sorgir la idea de donar continuïtat al taller amb l’organització d’una exposició de grup. Tanmateix, la presentació de les intervencions realitzades a Montesquiu -malgrat el caràcter objectual d’algunes d’elles- era impossible: la instal·lació en un altre espai anul·laria el sentit de la majoria d’elles.

Així, doncs, alguns dels treballadors que s’exposen ara han estat projectats i elaborats per cada artista durant tot aquest any pensant en els espais de La Capella. D’aquesta manera cadascú ha madurat els seus llenguatges i el taller ha crescut en generar una altra dinàmica d’intercanvi i confrontació. L’obra Taller que presenta Pedro Cabrita Reis -construïda amb cadires i miralls aportats per cada artista- dóna forma a l’experiència i tanca el cercle que es va obrir ara fa un any sota la carpa geodèsica de Montesquiu.